Segona operació (CAT/CAST)

Per precaució feia una setmana que l’Abril no anava a l’escola, per evitar refredats i altres coses que no permetessin operar-la, havíem fet les proves d’anestèsia i el pagament de l’implant ja que com hem explicat en algun post, la seguretat social a Catalunya només cobreix la operació d’una orella mentre que la segona va a càrrec de la família. Estava tot apunt, amb l’esperança que aquella fos la última vegada que deixaríem a l’Abril a un quiròfan, vam ingressar a l’hospital abans de les 7h del matí, en dejú i amb molts nervis. Aquesta vegada seria en Ramon el que entraria l’Abril a dins al quiròfan fins que l’adormissin, va aguantar fins que va sortir de dins plorant de nervis.

Vam esperar asseguts als sofàs del hall, vam intentar esmorzar i vam comprar revistes i diaris, tot per veure si ens passava l’estona més ràpid fins que al cap de dues hores i mitja va sonar el busca, les cames no ens donaven per més pujant aquelles escales. Sabíem que hauria anat bé i així va ser, els metges ens van rebre amb una cara somrient, tot molt diferent a la primera vegada. No vam poder veure l’Abril però ens vam abraçar i vam plorar, per fi havia acabat una etapa molt dura per nosaltres!

Van tardar molt a donar-nos habitació i com que l’Abril es va anar despertant ens van deixar entrar a un dels dos a dins la sala de post-operatori, vaig entrar jo i allà ens vam trobar amb la Núria que feia companyia a una altra nena osonenca, més petita que l’Abril a la que també havien posat un implant. Les quatre més contentes que ningú, ens fèiem companyia i parlàvem de com de bé havia anat aquell dia. Les infermeres, molt simpàtiques, ens van donar un peluix per jugar i ens ajudaven a distreure les nenes.

49202e93-7e8b-4896-bb8a-0e13b20bcd5e

Quan per fi ens van donar una habitació va arribar el menjar, l’Abril estava morta de gana i tot i que només va ser un iogurt, va quedar adormida una bona estona. Al llarg de la tarda vam tenir temps de tot, ens va venir a veure familiars i amics, vam pintar, mirar contes i vídeos al mòbil, vam enganxar gomets… tot el que va fer falta perquè estigués quieta i tranquil·la. Com que la primera orella ja estava activada li vam poder posar el turbant per sobre les benes i així ens podia sentir igualment.

IMG_5791.JPG

A través de les benes veiem com una taca de sang s’anava fent grossa, la doctora no ho acabava de veure clar i ens va demanar que resseguíssim la taca amb un bolígraf per veure la velocitat a la que augmentava, calia fer un seguiment perquè semblava que el sagnat era excessiu, sempre n’hi ha una mica però el de l’Abril era una mica massa. Cal dir que ho vigilaven més perquè a la primera operació, un dels motius d’alerta quan van haver d’aturar la intervenció d’aquesta orella va ser la quantitat de sang que va sortir. Finalment es va quedar en un ensurt degut a que encara tenia el drenatge posat i per tant, la sang sortia pel forat d’aquest drenatge i no de la cicatriu.

El vespre es va fer llarg, fins la 1 l’Abril no es va adormir, estava molt nerviosa, en part pels medicaments que li donaven i només volia baixar del llit, caminar i córrer però no podia fer-ho, havia d’estar quieta perquè encara li donaven medicament a través de la via i perquè no podia fer masses moviments ni esforços. Va costar que agafés el son però quan ho va fer va dormir fins les 9.

L’endemà al matí va tocar fer la ressonància per veure si l’implant estava col·locat correctament i també li van treure la bena del cap per deixar-li només tapada la part de la cicatriu, darrera l’orella. Tot estava perfectament. Quan li van treure les benes, l’Abril es va agafar molt fort al coll del seu pare i es va quedar adormida, no hi vam donar importancia però al cap d’unes hores, quan es va despertar a l’habitació i ens havien donat els papers de l’alta, vam començar a notar-la estranya, no era capaç de caminar ni tan sols de posar-se dreta, ho vam provar diverses vegades i queia al terra com si les cames no l’aguantessin. Ens vam espantar una mica i vam tornar a buscar els metges. Ens van explicar que això, en alguns casos passa, és degut a que quan treuen la pressió de les benes del cap, com que han remenat l’orella i els líquids que hi ha a dins, els pacients poden perdre l’equilibri i a l’Abril li passava això. Ens van receptar Biodramina i en dos o tres dies li havia de passar. Va ser així, va tardar 3 dies a caminar però també va anar bé perquè descansés a casa.

Al cap de cinc dies vam tornar a fer la revisió de la cicatriu, que anàvem curant cada dia a casa i tot estava correcte. També van aprofitar per treure el drenatge de l’orella operada, que ja no era necessari i ho van fer amb unes pinces en un momentet i sense anestèsia. Finalment ens van donar la data d’activació d’aquest segon implant, seria el pròxim 22 de febrer.


Segunda operación

Por precaución hacía una semana que Abril no iba a la escuela, para evitar resfriados y otras cosas que no permitieran operar, habíamos hecho las pruebas de anestesia y el pago del implante ya que como hemos explicado en algún post, la seguridad social en Cataluña sólo cubre la operación de una oreja mientras que la segunda va cargo de la familia. Estaba todo listo, con la esperanza de que aquella fuera la última vez que dejábamos a Abril en un quirófano, ingresamos en el hospital antes de las 7h de la mañana, en ayunas y con muchos nervios. Esta vez sería Ramon el que entraría con Abril dentro del quirófano hasta que estuviera dormida, aguantó el tipo hasta que salió llorando de nervios.

Esperamos sentados en los sofás del hall, intentamos desayunar y compramos revistas y periódicos, todo para ver si nos pasaba el rato más rápido hasta que al cabo de dos horas y media sonó el busca, las piernas no nos daban para más subiendo aquellas escaleras. Sabíamos que había ido bien y así fue, los médicos nos recibieron con una cara sonriente, todo muy diferente a la primera vez. No pudimos ver a Abril pero nos abrazamos y lloramos, por fin había terminado una etapa muy dura para nosotros!

Tardaron mucho en darnos habitación y como Abril se fue despertando nos dejaron entrar a uno de los dos en a la sala de post-operatorio, entré yo y allí nos encontramos con Núria que hacía compañía a otra niña de la comarca, más pequeña que Abril a la que también habían puesto un implante. Las cuatro más contentas que nadie, nos hacíamos compañía y hablábamos de lo bien que había ido ese día. Las enfermeras, muy simpáticas, nos dieron un peluche para jugar y nos ayudaban a distraer las niñas.

Cuando por fin nos dieron una habitación llegó la comida, Abril estaba muerta de hambre y aunque sólo fue un yogur, quedó dormida un buen rato. A lo largo de la tarde tuvimos tiempo de todo, nos vinieron a ver familiares y amigos, pintamos, miramos cuentos y vídeos en el móvil, pegamos pegatinas… todo lo que hizo falta para que estuviera quieta y tranquila. Como la primera oreja ya estaba activada le pudimos poner el turbante por encima de las vendas y así nos podía oír igualmente.

A través de las vendas veíamos como una mancha de sangre se iba haciendo grande, la doctora no lo acababa de ver claro y nos pidió que marcásemos la mancha con un bolígrafo para ver la velocidad a la que aumentaba, era necesario hacer un seguimiento porque parecía que el sangrado era excesivo, siempre hay un poco pero el de Abril era un poco demasiado. Hay que decir que lo vigilaban más porqué en la primera operación uno de los motivos de alerta cuando tuvieron que detener la intervención de esta oreja fue la cantidad de sangre que salió. Finalmente se quedó en un susto debido a que aún tenía el drenaje puesto y, por tanto, la sangre salía por el agujero de este drenaje.

La tarde se hizo larga, hasta la 1 de la madrugada no se durmió, estaba muy nerviosa, en parte por los medicamentos que le daban y sólo quería bajar de la cama, caminar y correr, pero no podía hacerlo, tenía que estar quieta porque aún le daban medicamento por la vía y porque no podía hacer demasiados movimientos ni esfuerzos. Costó que cogiera el sueño, pero cuando lo hizo durmió hasta las 9h.

A la mañana siguiente tocó hacer la resonancia para ver si el implante estaba colocado correctamente y también le quitaron la venda de la cabeza para dejarle sólo tapada la parte de la cicatriz, detrás de la oreja. Todo estaba perfectamente. Cuando le quitaron las vendas, Abril se agarró muy fuerte al cuello de su padre y se quedó dormida, no hicimos más caso pero al cabo de unas horas, cuando se despertó en la habitación y nos habían dado los papeles del alta, empezamos a notarla muy extraña, no era capaz de caminar ni siquiera de ponerse de pie, lo probamos varias veces y caía al suelo como si las piernas no le aguantaran su peso. Nos asustamos un poco y volvimos a buscar a los médicos. Nos explicaron que esto, en algunos casos ocurre, se debe a que cuando sacan la presión de las vendas de la cabeza, como han tocado la oreja y los líquidos que hay dentro, los pacientes pueden perder el equilibrio y a Abril le pasaba eso. Nos recetaron Biodramina y en dos o tres días le debería haber pasado. Fue así, tardó 3 días en caminar, pero también nos fue bien para que descansara en casa.

Al cabo de cinco días volvimos a hacer la revisión de la cicatriz, que íbamos curando cada día en casa y todo estaba correcto. También aprovecharon para sacar el drenaje del oído operado, que ya no era necesario y lo hicieron con unas pinzas en un momentito y sin anestesia. Finalmente nos dieron la fecha de activación de este segundo implante, sería el próximo 22 de febrero.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s